Redaccions

Racisme, una realitat del segle XXI

Negres, blancs, xinesos, caucasians, japonesos, jueus, hebreus i una llarga llista, som els habitants d’aquesta terra, la nostra terra, la de tots i cada un d’aquests esmentats i molts altres. Es increïble que per no tenir el mateix color de pell, siguem tractats desigual, sí que som tots diferents, però no som ni pitjor ni millors.

A parer meu, em sembla molt fort que avui en dia amb els milions i milions de diners que el món gasta per la globalització, la igualtat i la llibertat no pugin deixar entrar un negre dins qualsevol discoteca. Crec que fa anys que el apartheid esta en l’oblit de tothom, però es segueix tenint una especial desconfiança ocasionada per la xenofòbia cap als emigrants.

La meva opinió personal, es que això te que canviar radicalment, d’una manera dinàmica, separar-los del mon real dins les nostres ciutats es erroni, no son salvatges, ni ignorants. Donem-los oportunitats per formar part de la nostra vida, per formar part del nostre entorn, per ser els nostres amics, coneguem-los i segurament n’aprendrem molt d’ells.

Segur que podem arribar a ser un, si tots ho intentem plegats. Varietat es riquesa no?

DESCRIPCIÓ D’UN PERSONATGE FAMÓS

És una cantant molt famosa, que la veritat ha estat que quan em vaig plantejar descriure-la, no sabia com fer-ho perquè ha tingut sempre molt èxit, però també ha portat una sèrie molt llarga de mal de caps a la premsa rosa arreu del mon.

És una yankee de cap a peus i en més d’una ocasió li ha homenatjat alguna cançó a la seva pàtria. El que més la caracteritza físicament al meu respecte, són aquests braços, aquests braços musculosos que fàcilment es poden confondre amb els d’un home. Cal fer referència a la similitud del seu cos amb el d’un bacallà a la sal, sembla que l’hagin embassat al buit de lo seca que està; quan camina sembla que s’hagi de desmuntar, encara que damunt de l’escenari és una bomba atòmica. Encara que no sigui gaire jove ho aconsegueix dissimular molt bé (tot i que potser amb l’ajuda d’alguna cirurgia estètica).

Des dels seus inicis sempre ha cridat molt l’atenció i sempre ha sabut com fer-ho, ha set llesta venent-se, ja sigui posant-se uns cons allargats als pits o petonejant-se amb una altra noia (la Britney Spears) però la clau sempre ha set la sensualitat. Avui en dia, fins i tot la seva filla de menys de catorze anys surt a les revistes de la premsa rosa fent espectacles i cridant l’atenció de tot aquell incaut que passa pel cantó.

Ha tret més de vint discs i n’ha venut més de cinc-cents milions; fins i tot avui en dia estant el mercat en un dels seus pitjors moments , en segueix venent, mai deixa de sorprendre’ns i es reinventa a ella mateixa disc rere disc, agradant a tots els públics, des dels més petits fins als més grans. Tots alguna vegada hem cantat o si més no, ballat alguna de les seves cançons.
Cada cop que veig un concert o escolto una cançó, hem transmet una energia que m’agafen ganes d’aixecar-me i posar-me a ballar. La cançó que més m’agrada és la de “material girl”.

Com a últim encís recordar i recolzar el seu merescudíssim alies, la reina del pop, ja que sens ha mort aquest any el rei del pop, allarguem tant com puguem aquest regnat femení tot cridant !Llarga vida a la reina!

Els periodistes i la seva manera de dir les coses

No em deixa de sorprendre aquesta societat en que estem immersos, la societat de la comunicació , la societat dels mentiders.

Els mitjans de comunicació, són els culpables de la metamorfosis que pateixen les paraules en l’àmbit quotidià entre els individus de la nostra societat.

La manera que tenen els periodistes de dir les coses deixa molt de desitjar. Quan un noi, recent sortit de batxillerat vol fer periodisme, és per poder dir al món el que pensa sobre algun tema en concret. Quan aquest noi està fent periodisme, la seva competència crítica està en plena efervescència i serien capaços d’opinar i criticar sobre qualsevol cosa sense pèls a la llengua.Quan es troben dins el món laboral, la societat a ments obertes com les que tenen aquests nois els dóna puntades fins deformar-les de tal manera que siguin dòcils, la societat vol corders degollats.

Tant es així que els periodistes avui en dia l’únic que els queda, es la manera de dir les coses, perquè el que han d’escriure ja els ho diu el seu cap, el qual està cegat per els diners i la conveniència al partit polític que segueix.